dissabte, 12 d’octubre de 2013

Primera Pedra

Ahir varem fer un altre pas, un dels importants, la primera pedra. Aquesta setmana ha estat una mica de bojos, que si la pedra, el cilindre metàl·lic, els senyors amb casc que posen la pedra, la terra, les pales, els diaris, les invitacions, (sempre ens deixem alguns, quina ràbia...)

Arriba el moment esperat, sortim del cole a les 4:30 a corre-cuita, l’Ajuntament ens ho ha posat fàcil, l’acte és a les 5:00. Espero que no es quedi cap nen, tots en caravana, pares i profes en cotxe i alumnes en autocar, hora punta, la diagonal plena, cerca aparcament, caminem fins a Entença.

El lloc és ple, moltes famílies que volen estar al nostre costat, famílies de l’escola, del taller, famílies d’exalumnes, amics. Per cert, parlant d’amics, parlo amb en Jordi Hereu, gran impulsor d’aquesta idea, sense ell potser no estaríem avui aquí, està emocionat de debò.

Continuo caminant, estic confús, molta gent contenta que em parla, que vol mostrar la seva alegria, “per fi”, “ho em aconseguit”, “ara si”, la petita serp que es movia dins el meu estomac des de aquest matí s’ha convertit en una anaconda.

Comencen a aparèixer tots els politics, penso en els anys de lluita per aconseguir un solar, penso en Can Rigalt, en la Sagrera, en Sant Andreu, en el carrer Albert Bastardes, en tantes negociacions, en tants intercanvis de cromos. Be, han de fer els seus parlaments, sinó perquè una primera pedra?

Tots parlen, en Francesc està nerviós ho sé perquè està molt seriós. La Carme impressionant, gran i emotiu discurs, qui coneix l’escola millor que ella?. I la Maribel discreta, en segona fila, tranquil·la, ho ha organitzat tot i no li agrada parlar sols actuar. Els alumnes amb un desig cadascun, amb nervis, amb llengua de drap,...

Signen un document que anirà dins els cilindre, dins de mil anys algú el trobarà i se’l mirarà encuriosit. Els alumnes amb un casc de paleta, un a un omplen el forat amb palades de terra, estic al costat ajudant als més petits, als que no tenen traça i penso en aquests 27 anys de feina, en els alumnes que ja estan treballant i en els que malauradament ja no estan entre nosaltres, em costa retenir la llagrimeta.

Es va acabant, begudes, olives i patates i cadascú a casa seva que cal continuar la feina, un cop estiguin la resta de pedres hem d’omplir-la com diu la Carme amb les coses que mai han faltat a Paideia. Energia per engegar nous projectes, compromís d’adaptar-nos a les noves tendències pedagògiques i als nous avenços tecnològics, i el treball per aconseguir un mon millor on tothom tingui, i trobi, el seu lloc.





Cap comentari:

Publica un comentari