dilluns, 21 d’octubre del 2013
dissabte, 12 d’octubre del 2013
Primera Pedra
Ahir varem fer un altre pas, un
dels importants, la primera pedra. Aquesta setmana ha estat una mica de bojos,
que si la pedra, el cilindre metàl·lic, els senyors amb casc que posen la
pedra, la terra, les pales, els diaris, les invitacions, (sempre ens deixem
alguns, quina ràbia...)
Arriba el moment esperat, sortim
del cole a les 4:30 a corre-cuita, l’Ajuntament ens ho ha posat fàcil, l’acte
és a les 5:00. Espero que no es quedi cap nen, tots en caravana, pares i profes
en cotxe i alumnes en autocar, hora punta, la diagonal plena, cerca aparcament,
caminem fins a Entença.
El lloc és ple, moltes famílies
que volen estar al nostre costat, famílies de l’escola, del taller, famílies d’exalumnes,
amics. Per cert, parlant d’amics, parlo amb en Jordi Hereu, gran impulsor
d’aquesta idea, sense ell potser no estaríem avui aquí, està emocionat de debò.
Continuo caminant, estic confús,
molta gent contenta que em parla, que vol mostrar la seva alegria, “per fi”,
“ho em aconseguit”, “ara si”, la petita serp que es movia dins el meu estomac
des de aquest matí s’ha convertit en una anaconda.
Comencen a aparèixer tots els
politics, penso en els anys de lluita per aconseguir un solar, penso en Can
Rigalt, en la Sagrera, en Sant Andreu, en el carrer Albert Bastardes, en tantes
negociacions, en tants intercanvis de cromos. Be, han de fer els seus
parlaments, sinó perquè una primera pedra?
Tots parlen, en Francesc està
nerviós ho sé perquè està molt seriós. La Carme impressionant, gran i emotiu
discurs, qui coneix l’escola millor que ella?. I la Maribel discreta, en segona
fila, tranquil·la, ho ha organitzat tot i no li agrada parlar sols actuar. Els
alumnes amb un desig cadascun, amb nervis, amb llengua de drap,...
Signen un document que anirà dins
els cilindre, dins de mil anys algú el trobarà i se’l mirarà encuriosit. Els
alumnes amb un casc de paleta, un a un omplen el forat amb palades de terra,
estic al costat ajudant als més petits, als que no tenen traça i penso en
aquests 27 anys de feina, en els alumnes que ja estan treballant i en els que
malauradament ja no estan entre nosaltres, em costa retenir la llagrimeta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)